9 febrer 2014
Tot i llevar-nos aviat al matí, la preparació de tota la intendència i el caliu que hi havia al local a primera hora van fer que el comboi de riders transformat en raidistes va sortir cap a les 11 del local en direcció Susqueda.
Ja pujant cap a l’embassament el camí estava ben ple de branques i fulles, fet que feia pensar que ja aquell tram seria complicat, tot i això el que ens va fer renunciar a intentar tirar endavant el raid va ser el ven huracanat que ens vam trobar a Susqueda. El vent acanalat aixecava onades, llibretes i aigua de l’habitualment tranquil·la aigua del pantà, amb una corrent i vent que feia perillós intentar creuar-lo com s’havia planejat.
Canvi de plans doncs, el comboi va posar direcció Amer, objectiu: Gorg de Santa Margarida, segons la Teresa, “aquí al costat”
Vam deslligar les bicicletes i pedala que pedalaràs, vam anar fent camí en direcció les Planes.
A destacar la impressió que va causa la bicicleta d’en Genís, tota de fusta que li va valer el seu ingrés al cos d’enginyeria hidràulica del club... imagineu els rulos que es deuen poder fer amb una raspa i una llima!
També a la Jana i en Gerard, que sense queixar-se van pedalar com gínjols amb la mica de pujada que hi havia en el carril bici.
Al cap d’una bona estona, alguns ja treien el fetge d’esbufegar, vam arribar al caminet que duu al Gorg.
Allà, com si un recordatori del mític pateig de la secció d’Otona del Soca es tractés, un camí cap a l’esquerra i un altre a la dreta. Com és habitual, poca convergència d’opinions alhora de triar i com impera a vegades al riu, es va imposar la llei de la selva; arribeu com pugueu.
En general la gent al arribar al gorg va quedar parada de la bellesa de l’indret, tant a prop de casa i tan poc conegut.
El salt d’uns 12 metres llargs d’alçada cau d’un petit gorg de basalt per una balma natural creant un salt espectacular que crea un microclima humit i verd a la gran gorga de baix. Una de les peculiaritats a més és que es pot caminar per darrera mateix de la cortina d’aigua, des d’on un es pot fer una idea de l’alçada del salt.
Un grup d’aventurers, es van atrevir a creuar el riu; en la llista de baixes s’hi compta un mitjó d’en Pol, que va decidir que no cal que sigui estiu per banyar-se als gorgs del Brugent i després de despilotar-se es va llançar de bomba a l’aigua.
Després de la visita al gorg, plat gran i pinyó petit per plantar-nos al cotxe en una baixada molt més divertida que la pujada i dinar de germanor al pur estil gitano del club.
Sortida en bici al Gorg de Santa Margarida
Tot i llevar-nos aviat al matí, la preparació de tota la intendència i el caliu que hi havia al local a primera hora van fer que el comboi de riders transformat en raidistes va sortir cap a les 11 del local en direcció Susqueda.
Ja pujant cap a l’embassament el camí estava ben ple de branques i fulles, fet que feia pensar que ja aquell tram seria complicat, tot i això el que ens va fer renunciar a intentar tirar endavant el raid va ser el ven huracanat que ens vam trobar a Susqueda. El vent acanalat aixecava onades, llibretes i aigua de l’habitualment tranquil·la aigua del pantà, amb una corrent i vent que feia perillós intentar creuar-lo com s’havia planejat.
Canvi de plans doncs, el comboi va posar direcció Amer, objectiu: Gorg de Santa Margarida, segons la Teresa, “aquí al costat”
Vam deslligar les bicicletes i pedala que pedalaràs, vam anar fent camí en direcció les Planes.
A destacar la impressió que va causa la bicicleta d’en Genís, tota de fusta que li va valer el seu ingrés al cos d’enginyeria hidràulica del club... imagineu els rulos que es deuen poder fer amb una raspa i una llima!
També a la Jana i en Gerard, que sense queixar-se van pedalar com gínjols amb la mica de pujada que hi havia en el carril bici.
Al cap d’una bona estona, alguns ja treien el fetge d’esbufegar, vam arribar al caminet que duu al Gorg.
Allà, com si un recordatori del mític pateig de la secció d’Otona del Soca es tractés, un camí cap a l’esquerra i un altre a la dreta. Com és habitual, poca convergència d’opinions alhora de triar i com impera a vegades al riu, es va imposar la llei de la selva; arribeu com pugueu.
En general la gent al arribar al gorg va quedar parada de la bellesa de l’indret, tant a prop de casa i tan poc conegut.
El salt d’uns 12 metres llargs d’alçada cau d’un petit gorg de basalt per una balma natural creant un salt espectacular que crea un microclima humit i verd a la gran gorga de baix. Una de les peculiaritats a més és que es pot caminar per darrera mateix de la cortina d’aigua, des d’on un es pot fer una idea de l’alçada del salt.
Un grup d’aventurers, es van atrevir a creuar el riu; en la llista de baixes s’hi compta un mitjó d’en Pol, que va decidir que no cal que sigui estiu per banyar-se als gorgs del Brugent i després de despilotar-se es va llançar de bomba a l’aigua.
Després de la visita al gorg, plat gran i pinyó petit per plantar-nos al cotxe en una baixada molt més divertida que la pujada i dinar de germanor al pur estil gitano del club.
