Fem servir cookies, tant pròpies com de tercers, per millorar la seva experiència online i recollir informació estadística sobre la seva navegació.
En continuar utilitzant aquesta web està acceptant la instal·lació i l'ús de cookies. Més informació a política de cookies  
ODE TO THE NILE
19 febrer 2016

ODE TO THE NILE


Després de veure aquest vídeo i llegir aquest escrit, no se que és millor si el vídeo o l'escrit, personalment em quedo amb l'escrit però, sumant les dues coses gairebé és com si hagués estat a Uganda sense haver-hi estat mai i això no és gens fàcil d'aconseguir. Gràcies per aquesta joia Joaquim

ODA AL NIL; UN PARADÍS QUE S’ESVAEIX

Les palmeres encara intenten amagar-se rere una fina capa de boirina que emana del Nil, com si la foscor de la nit se’ls hagués fet curta. La riba oposada del riu es perfila cada vegada més clara amb cada segon de llum del nou dia que s’aixeca ja per sobre l’horitzó. El so de mil animals, torrents i fulles que mou el vent es combinen en l’harmonia més bonica que hagi escoltat mai. El cor de l’Àfrica encara batega amb força aquí, a la riba del Nil. En la major part del país i en les proximitats del riu ja fa anys que les selves es van talar i van desaparèixer juntament amb els animals. Els natius també han oblidat la forma de vida dels seus avantpassats gràcies a les noves perspectives i promeses de progrés i democràcia, idees que arriben de l’utòpic i llunyà occident.
Aquest matí, un pescador local s’ha aixecat aviat per aconseguir les millors captures; compta amb el coneixement de mil avantpassats que han pescat en aquell mateix tram de riu i d’aquelles ribes durant més de mil anys. Col•locant primer les xarxes i colpejant després la superfície de l’aigua amb la pala, espanta els peixos i els condueix cap a la xarxa, on queden atrapats.
Les coses però no van massa bé pel pescador, cada any que passa ha de treballar més hores cada dia per tal de poder pescar prou per mantenir la seva família; té 5 fills. Ara més que mai, està agraït dels coneixements que el seu pare li va transmetre, i a aquest el pare del seu pare, en un arbre generològic sense fi, ara que cada vegada és més difícil trobar peix. Si bé és veritat que no tot són males notícies per a ell, ja el seu pare no es va haver de preocupar mai pels cocodrils, no n’hi ha cap, només els seus fantasmes en les roques que sobresurten lleugerament per sobre de la superfície del riu.
Mentre recupera una altra trampa per a perques buida, pensa que el seu fill gran, l’Oscar, ja comença a tenir l’edat per acompanyar-lo en les seves jornades al riu i aprendre els secrets de l’art de la pesca, ha de continuar amb la tradició familiar.
De sobte, un gran soroll d’una explosió trenca el silenci a la vall, alguns ocells surten volant de les copes dels arbres i se’n van, riu amunt, espantats. El pescador sap d’on prové aquella explosió. Fa uns mesos, una empresa xinesa juntament amb el govern Ugandès van començar les obres de la presa d’Isimba, uns quants kilòmetres riu avall. De sobte un profund sentiment d’angoixa, buidor i tristor envaeixen el pescador, com si li haguessin carregat 10 anys més a l’esquena. Un cop acabada la presa no hi haurà res per pescar... Potser valdria més – pensa – que envii l’Oscar a la capital, Kampala, allà almenys tindrà més possibilitats de trobar una feina...

RIIIING-RIIIIIING-RIIIIING... L’alarma em desperta. Només hi ha un lloc al món on m’agrada aixecar-me aviat i aquest lloc és l’illa de la Hairy Lemon. Em dic Quim Fontané, encara que aquí gairebé m’anomenen més vegades “MUSSUNGU”, que en ugandès vindria a dir “BLANQUITO”. En certa manera m’agrada aquest concepte ja que els ugandesos no fan diferències entre el meu amic Japonès Sabu i jo, com si tots vinguéssim d’un mateix lloc, el món occidental i no hi hagués diferències entre nosaltres. L’únic problema és que per definició, qualsevol “mussungu” és algú estúpidament ric i per desgràcia, aquest no és el cas de la majoria de piragüistes que conec.

Un cop llevat solc aprofitar per fer un vol per l’illa mentre em prenc una tassa de cafè tot esperant que l’esmorzar estigui a punt. M’agrada asseurem a la gespa de la platja de l’illa i contemplar el riu Nil que encara fumeja. Aquest matí hi ha un pescador no massa lluny d’on sóc jo. El contemplo uns minuts llançant la xarxa amb destresa, aleshores en Sabu m’avisa que l’esmorzar és a punt.
Com d’habitual esmorzem plegats; pinya, fruita de la passió, mango, plàtans i d’altres fruites tropicals estan al menú. En Sabu està una mica obsessionat amb l’airscrew i em demana consells per tal d’acabar-los rectes contínuament. Jo li llanço algunes de les idees amb les que he estat treballant últimament per esmolar el meu estil en l’airscrew que ell rep encantat i intenta visualitzar al moment. És curiós veure’l fent les kates de la nova tècnica que li explico amb mig plàtan a la boca, és un paio divertit i un bon amic.
Solem esperar mitja hora a que pugi l’aigua per demanar la corda després d’esmorzar, durant aquesta època de l’any, el nivell es sol mantenir alt i gairebé cap matí baixa prou com perquè funciona la Club Wave.
Quan l’aigua està dos dits per sota de la marca blava és l’hora d’anar a freestylejar!
Tan sols cal agafar la corda, una ampolla d’aigua és indispensable, la càmera, el trípode, una mica de diners per als nens de la contra i posar-se una bona capa de crema solar abans de sortir per una sessió al millor aquapark del món pel kayak freestyle!

Hi ha uns 10-15 minuts de paleig riu amunt abans no s’arriba al ràpid de la Nile Special que m’agrada passar comptant el número d’espècies d’animals que puc veure; des de diferents espècies de primats, libèl•lules gegants, varans de mida cocodrilesca fins a mil-i-una espècies d’aus. El meu rècord és 25 encara que en un dia corrent el normal és comptar-ne entre 12 i 18.
L’Oscar ja sol ser a punt, esperant a la riba del riu a que els kayakistes arribem per a treballar per uns pocs centenars de shillings; és un treballador hàbil i amb qui es pot confiar, sap fer anar la càmera de fotos, serveix com el nano que recull i dona la corda als piragüistes i porta per encàrrec fruita del poblat a bon preu. 15 cèntims la pinya. Quan filma, mai dels mais es despista i grava totes i cadascuna de les entrades a la onada, jo sempre li pago més del que hem acordat per la seva bona feina.

En el meu 3r viatge a Uganda i sense cap competició important a la vista, l’objectiu principal del viatge era el de disfrutar remant, millorar les meves habilitats a l'onada, provar noves figures, combos i tècniques sense la pressió d’haver de clavar-ho tot abans de tornar a casa i sobretot millorar el meu estil remant.
Des del meu punt de vista l’estil és quelcom importantíssim i que defineix a cada piragüista. L’estil es troba en els detalls però en si mateix no és un detall, és un tot en la tècnica global del palista, quelcom que el fa únic i excepcional.
Personalment guardo un gran respecte i admiració per a tots els palistes elegants i amb bon estil; Mat Dumoulin, Devyn Scott, Ben Marr, Aniol i Gerd Serrasolses, Dane Jackson, Thomas Richard, Quentin Cailleux, Bren Orton, Seb Devred, Pat Camblin... per anomenar-ne només a uns quants. Alguns d’ells ni competeixen però són aquells palistes que porten l’esport cap endavant i són la meva inspiració i motivació per seguir millorant.
Crec que mai abans havia après tant i amb tan poc temps com en aquest darrer viatge al Nil, crec que això es deu a que no tenia cap mena de pressió sobre les espatlles i em podia prendre les coses amb més tranquil•litat que en d’altres ocasions. Gaudir de cada sessió, entrada, cada Nile Special, matí a l’illa de la llimona peluda, festa amb nous amics i llibre va ser la clau d’aquesta evolució ràpida.

Les sessions solien començar amb alguns dels trucs bàsics; els airscrews sempre van bé per escalfar i començar a complicar les coses a partir d’allà. Em vaig fer una llista amb tots els trucs i combos que volia aconseguir fer durant els 10 dies que tenia per entrenar al Nil, cada dia en tatxava els que havia fet. El problema és que en Sabu i la Lowri continuaven afegint trucs dia si dia també i la llista més que empetitir-se s’anava fent cada vegada més gran... hauré de tornar per poder completar-la.
Com deia, dels airscrews em movia cap als flaishbacks, els bread&butter, els flashforwards, els flashforwardstobutters, els flashforwardstopistols, l’spintoairscrew... També vaig inventar un parell de moviments que estic força convençut que no havia fet mai ningú; els Superclean Superflash, és un combo d’un CleanBlunt amb un CleanBackBlunt en la mateixa direcció. El segon truc és un “BacksideFlip 540” on des d’una posició de surf enrere, m’inverteixo al mateix temps que faig una rotació de 180 graus sobre l’eix vertical i finalitzo amb la tècnica de l’airscrew en posició de surf endavant. Podeu veure’ls en el vídeo “Ode to the Nile” que he publicat i que té imatges espectaculars tan dins com fora l’aigua.

La meva part preferida del dia eren les darreres entrades a l’onada amb el sol ponent-se rere les palmeres a la riba oposada del riu, el color del cel i els núvols, ardents, indicaven que estava cremant els derrers minuts de llum del dia. Era l’hora de pagar els 1000 shillings a l’Oscar per la seva feina I tornar cap a la Hairy Lemon per sopar.
Baixar el ràpid de la Nile Special amb els últims raig de llum del dia, observant com el cel passa del taronja al blau fosc passant pel vermell i el fúcsia, rodejat per les darreres restes de selva del Nile, fluint amb els més de 1000 metres cúbics d’aigua riu avall entre les onades gegants és per amí el sentit últim de la paraula LLIBERTAT. Algunes vegades, obro els braços i miro al cel fent un gran esforç per absorbir tot el que veig, sento, oloro, toco a través dels meus sentits. Vull emportar-me a casa els records del Nil, un paradís que s’esvaeix. El rellotge segueix corrent amb el seu tic-tac indeturable, i cada vegada tenim menys temps per gaudir d’aquest indret màgic.

En el meu camí de tornada cap a l’illa, el meu camí es creua amb el del pescador que havia vist aquell mateix matí, torna a casa després d’una llarguíssima jornada al riu. – Com ha anat la pesca avui? – li demano – jo no ho sé però el pescador avui no ha aconseguit pescar ni un sol peix. – Ha anat molt bé! – i l’home m’ofereix el seu més sincer somriure, jo li torno el somriure abans que cadascú agafi el seu camí per separat.




 

Agenda d'activitats

VI SALT KAYAK FESTIVAL - 15, 16 i 17/09/17
16 setembre 2017
DIVENDRES 15 / FRIDAY 15 ...
 
 
 
 
Les Bèsties de Riu Eskola de piragüisme Fes-te Soci del Club!